M'entesto en recordar el teu somriure. Les tardes de dissabte al nostre lloc preferit. Un gofre de xocolata. Detalls estúpids però massa importants. Em capfico i penso que no tornaré a tenir-ho mai. I crec que això és el que em fa no tenir-ho. Penso en els meus mals dies i en com em deies tonteries per que rigués mentre plorava. Penso en com mabraçaves (des d'abaix, petita!) i en que fa massa temps que no sento algo així. Penso en com m'estic tornant de freda, o això crec, o vull creure.
No oblido els dies a casa teva, abans de sortir, obligant-me a que em poses guapa. Ni aquella nit que en tornar de festa, quasi ens obrim el cap perquè em venien de gust uns pelotazos. No vull oblidar els estúpids moments que he passat al teu costat. Ni oblido la de frases tontes que arribaves a dir, que sembla que tinc gravades al cap i no volen marxar. Ni les fotografíes que mai haurien d'haver sortit de la càmara i en canvi tinc ficades en un àlbum (o penjades per internet... que macàbre...).
Sé que res és igual i sé que res podria tornar a ser igual. Però crec que tampoc vull que ho sigui. Ara estic en aquell moment en que ja no estic trista per com ha acabat tot, sino perquè ha acabat en sí i recordo lo increible que va ser.
I pensar, que ja fa més de dos anys que estic així. I el que em costa escriure aquestes coses i ni tant sols sé perquè. Sé que les dues hem canviat i sé que les situacions han canviat, les nostres vides han canviat, res no és igual.
Però mira, hi ha dies en que m'entra la nostàlgia... Mentida. Hi ha dies en que em permeto pensar més en la nostàlgia que sento. I de sobte em sento sola. Estúpidament sola, perquè en el fons és el que vull.
Aíxi que no puc considerar que aquest text em porti a res, perquè no arribo a cap conclusió. Però almenys tinc la oportunitat d'escriure allò que et diria si encara fòssim iguals, si encara ens tinguéssim l'una a l'altra, si tornéssim més de dos anys enrere.
No hay comentarios:
Publicar un comentario