No fer soroll, i pensar soroll

Ho havia perdut tot. TOT. Em sentia estúpid per tot el que havia arribat a imaginar. Els mil futurs que havia imaginat per l'Anna, al seu costat. Junts. Rient. Amor. No més.

Però les coses sempre tenen un final. No és així? Només calia agafar un got, omplir-lo del meu whisky més car. Posar-hi uns quants gels i tornar a la mateixa actitud d'abans. No fer res. O sí? Seguir pensant. I mirar el cel. Ara fosc. Negre. Però sense un núvol. I tot i així... Tant buit, sense lluna, ni estrelles... Semblava vestit de dol...

Somiant somiar en el dia d'ahir. O aconseguir dormir per fi. Tornar a trobar el meu camí. On el vaig perdre? On ets, Anna? Cridar dins la foscor.

I sumir-me, jo també, en aquell món de malsons. Sense llums. Sense res més que els meus pensaments. Aquells que volia deixar enrere. Desitjant que el whisky fes efecte. I esperant. Posar-me'n un altre got. I romandre assegut en aquell lloc que em portava tant bons records. D'una vida millor. Una vida que havia perdut feia res. Una vida que em costava creure haver viscut. Aquella vida que tothom desitjaria viure i que sembla que mai arriba. Aquella vida de la que qualsevol estaria orgullós. I de la que jo intentava fugir aleshores.

Pensava i arribava un moment en que desitjava morir. I pensava més i creia que morir no em trauria aquell dolor, que jo ja era mort.

Pensava que si assumia el que havia passat, que si ho recordava tant sols un instant, que si tornava a viure-ho o tant sols a imaginar-m'ho, seria com si acceptés que era real i no pas que tot havia estat un somni, o més ben dit, un malson.

Un malson d'aquells que et fan llevar amb una suor freda recorrent-te tota l'esquena i fins i tot amb algun crit sord d'ensurt.

No volia viure més, no em mereixia morir. Parar de pensar. I creure que ja no respires. Però no és així. Per desgràcia. I mirar el got. Veure que és buit completament i que els pensaments segueixen allà. Aleshores, omplir-lo un altre cop mirant amb desànim el poc que queda d'aquell whisky tant car. I pensar que probablement hi ha un altre amagat en algun racó d'aquella antiga casa, caixa de música de tots els meus records, ara tancada amb clau.

No, no, no. Els pensaments em recorrien tot el cos com un caçador rondant la seva presa... Se'm posava la pell de gallina, la sensació de la pèrdua, de no voler seguir endavant, de pensar que ja res importa, de creure que tot està malament, que res hauria de ser com és, que això no hauria de ser així i que tot era culpa teva... I pensar que podries haver arreglat coses. I creure-t'ho, sabent que no és cert. Encendre de nou la pipa i fumar una estona.

Tan debò l'alcohol ajudés a oblidar... Tant debò em segués malament i hagués d'anar a l'hospital. Tan debò d'aquesta forma pogués saber a qui l'importo. Si es que queda algú.

Pèssims pensaments en la meva ment. Em sentia el tipus de persona que sempre havia odiat. D'aquelles que s'ofegaven en un got d'aigua. Però sabia que no era pas així, que allò no era un got d'aigua, que allò era més gran que el mar més gran de tots els mars.

Ella, jo, i ella, i jo, nosaltres, tots, el meu món, la meva vida, tot. Ho havia perdut tot. No tenia res més i he d'afegir que no volia res més. La vida no tenia sentit. Em sentia brut i no sabia per que.

Mirar a fora i descobrir amb sorpresa que plou. Omplir un altre cop el got i dibuixar un mig somriure irònic, com sempre que tenia ganes de plorar i no volia que ningú ho sabés. I pensar en sortir a passejar, sota aquell plugim, en l'intent que aquest netegés els meus pensaments, de que la meva ment tornés a ser un full en blanc, com havia dit fa anys cert filòsof famós. Volia tornar a néixer.

NO. No volia tornar a néixer, havia viscut la millor vida que hagués pogut demanar. Però no volia morir. Ni néixer. Ni seguir en aquell punt. M'ho havien robat tot, tot!!! Parlant alt i clar, la meva vida era un caos de sensacions inimaginables en un home de la meva edat i maduresa. Era un cúmul de merda que no es podria netejar ni caminant sota la tempesta tropical més forta de tots els temps.

Era una ment que s'odiava a si mateixa i no es parava de preguntar per què. Per què?

Si la vida són dos dies... Per què? Per què me'n heu robat un...

Havia oblidat l'existència d'aquest text...